cromets #autors remenats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 
Dissabte, 8 de març

Estrena a internet "El Quadern Gris", Josep Pla


Josep Pla 8 de març de 1918

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família
. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada (...)

enllaços
El Blog del quadern gris
cromets8:17 a. m.
 


Diumenge, 4 de novembre

Tot llegint en Monzó

Quin Monzó: "Mil cretins"


mil cretins "EL SENYOR BENESET" (fragment)

El fill del senyor Beneset arriba a la residència geriàtrica i saluda la noia que hi ha a recepció, una noia amable i sensata que va ser, de fet, qui, quan buscava una residència on cuidessin el senyor Beneset, va decantar la balança i va fer que optès per aquesta i no per l'altra que també li agradava, al Putxet. La noia i el fill del senyor Beneset xerren de quatre coses. De com va la vida en general, de la Setmana Santa que s'acosta, del nou asfalt del carrer i de com està el senyor Beneset últimament. Quan ja sembla que han parlat prou estona, el fill diu ""En fi..." i somriu com dient "És molt interessant la conversa però t'he de deixar i he d'anar a l'habitació". La noia, que en fons està cansada de parlar de quatre tòpics semblants amb cada familiar o amic de cada resident, fa cara d'"Hòstia, a mi també em sap molt de greu, però entenc que hi ha coses que són primordials, i una és visitar el pare". De manera que el fill del senyor Beneset s'allunya del taulell i va cap al pati. El travessa fent sonar la grava sota els peus amb ímpetu adolescent, entra a l'ascensor, arriba a la planta tercera i enfila el passadís cap a l'habitació. És la 309. Truca amb els dits: toc toc toc: primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta - el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el senti-, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les claces, unes calces negres, de blonda, d'aquestes que els francesos en diuen culottes i els anglesos French Knikers. (...)

Quim Monzó. Mil cretins. Barcelona: Quaderns Crema, 2007 . pgs 11-12

enllaços:
Quim Monzó: '"Tot el que he escrit és més autobiogràfic del que em pensava'"
Julià Gillamon "dos hombres y un armario"
Jori Galaves "poema sobre la nada
cromets6:53 a. m.
 


Dimarts, 28 d'agost

Andrea Camilleri: "Sense Títol"(Privo di titolo)


 Sense TítolL'assassí

Cap a mig abril del 1941, el professor de formació de l'esperit militar de l'institut «Empèdocles» de Giurgenti, advocat Francesco Mormino, va començar, prèvia autorització del senyor director, és clar, a rodar classe per classe per explicar-nos a tots els alumnes (jo llavors feia primer), el com i el perquè del gran aplec de joves feixistes que havia de fer-se a Caltanissetta el 21 d'aquell mes.
I corrien veus que en aquell aplec també hi participarien mosses italianes del moviment de totes les altres províncies.
A la nostra classe, el professor advocat Monnino s'hi va presentar a mig matí i va interrompre una terrible prova de grec. Per això tota la classe el va rebre a peu dret, el va saludar a la romana i li va dedicar un aplaudiment alliberador espontani.
Anava de civil, però duia la camisa negra. Quinquagenari, robust, amb la closca com una bola de billar, solia posar-se les mans als malucs i quan no parlava es gronxava endavant i endarrere tirant la barbeta endavant igual que solia fer Benito Mussolini. Tenia fama de ser un gran poeta i era cosa sabuda que un poema seu de dos mil versos, titulat ¡Duce!, l'havien comprat, per ordre del Secretari Federal, totes les biblioteques escolars i totes les cases del moviment de la província.
Amb elocució tribunalícia i emocionada, el professor de formació de l'esperit militar ens va explicar que ens hauríem de desplaçar a Caltanissetta per retre homenatge a l'únic màrtir feixista italià, Gigino Gattuso, en el vintè aniversari del seu sacrifici suprem.
En realitat, aquest Gigino havia mort, als divuit anys, per les pistoletades d'un sanguinari comunista, del qual el professor es va negar a pronunciar el nom per no empastifar-se la boca, un 24 d'abril, però la manifestació s'havia avançat per fer-la coincidir amb el dia 21, diada de la commemoració del naixement de Roma i festa nacional.
L'advocat Morrnino només ens va donar detalls molt escadussers sobre aquell noi poc més gran que nosaltres, que s'havia immolat per l'afirmació de l'Ideal.
Ens va dir que havia estat un estudiant de bona famí1ia que s'havia afiliat amb empenta a la «Lliga antibolxevic» d'Antonio D'Oro, que posteriorment havia de fer carrera entre els jerarques del partit. El joveníssim Gigino, sempre a primera fila per combatre els socialistes i les seves sinistres trames antipatriòtiques, dia rere dia es va configurar, pel seu entusiasme, per la seva dedicació, pel seu valor, per la seva fe indòmita, com un adversari perillós que calia eliminar. I de fet va ser eliminat d'una pistoletada al cap per un capitost socialista, fundador a Caltanissetta de la secció comunista. ¿Per què malgastar més saliva per descriure l'innoble i sanguinari homicida? ¿No s'havia retratat tot sol un individu que havia fundat una secció del partit comunista? I per això mateix: el professor advocat no va anar més enllà. Tenia altres urgències.
-Ara us llegiré -va dir- un breu poema que he escrit en memòria del màrtir.
La lectura del poema va durar una horeta escassa. Desgraciadament només en recordo el primer vers:
O tu, de nostra terra,jove plançó...
Quan va saber que havíem d'anar-hi en tren, la mare es va anguniexar.
Era temps de guerra i de tant en tant alguna formació de caces bombarders anglesos, provinent de Malta, venia a metrallar qualsevol cosa que es mogués per carreteres, camins o vies.
El pare podríem dir que la va calmar, li va dir que aquell dia ell potser també tindria un reunió de feina a Caltanissetta, i que al final de l'aplec passaria a recollir-me i em tomaria amb el seu cotxe.
Els que érem de Porto Empedocle vam anar fins a Giurgenti amb el cotxe de línia, com fèiem cada matí per anar a escola. Tots dúiem l'uniforme blau marí de mariners feixistes.
A Giurgenti vam agafar un tren especial que en dues hores ens va dur a Caltanissetta: vam passar el viatge cantant, esbatussant-nos i tirant escopinades.
«Disciplina! Disciplina!», bramava el professor de formació de l'esperit militar, aquest dia guarnit de dalt a baix amb l'uniforme.
Però no se l'escoltava ni déu. Quan vam ser a Caltanissetta, el passeig de Vittorio Emanuele ja era ple de gom a gom de feixistes i mosses italianes. Era impossible arribar a la placeta on s'alçava el monument en memòria del màrtir: un sòcol rectangular de marbre amb un gran feix lictori al damunt.
Magnífica obra de l'escultor camarada Meschino.
Ens van situar al començament d'un carrer que donava a la placeta: d'allà no podíem veure res de res, però podíem sentir els discursos a través dels altaveus.
Entre tot aquell gris verdós, els nostres uniformes blaus des- tacaven força.
Quan ja feia mitja hora ben bona que parlava un jerarca, interromput cada tres paraules pels aplaudiments, pels «visca, visca, amunt», per cors apassionats («Duce, Duce, Duce»), vaig adonar-me que no em podia aguantar més. Era un problema de pes, no em podia abaixar la bragueta dels pantalons de mariner i fer-me'l allà mateix, enmig dels meus companys. Em vaig començar a apartar cap a un portal buit sense cridar l'atenció, hi vaig arribar, hi vaig entrar, vaig fer les meves necessitats, i vaig tornar a fora per dirigir-me de nou al meu lloc.
Però quan passava per davant d'un altre portal, vaig veure una cosa que primer no m'hi havia fixat.
Sobre una caixa de fusta, per poder veure el que passava a la plaça del monument, mig a dins i mig a fora del portal, hi havia un home d'uns cinquanta anys, tot vestit de negre, que tenia un mocador arrugat a la mà i de tant en tant s'hi eixugava els ulls. Plorava. I no era un plor ofegat, no, era un plor violent i desesperat que li agafava a estropades, que li feia vinclar el pit, plegar-se d'espatlles, tapar-se la cara amb totes dues mans. Feia uns sanglots que semblaven un atac de tos de gos rabiosa i incontrolable.
Vaig quedar convençut que aquell home endolat era un parent de prop del màrtir.
Però llavors ¿per què no s'estava a primera fila amb els altres de la família?
Em vaig quedar encantat guaitant-lo, sense poder-me bellugar.
Trobava que aquell plor sense fre en un home gran era una cosa que ofenia i feia llàstima alhora, tant que se'm va fer un nus a la boca de l'estómac.
Just en aquell moment vaig sentir una mà a l'espatlla. Era el pare que em venia a buscar.
-Som-hi.
-Però papa l'aplec no s'ha acabat! -Som-hi t'he dit.
El pare estava nerviós i, es veia d'una hora lluny, la cerimònia no li venia de gust.
-Papa -vaig preguntar-, ¿que el coneixes aquell home?
I vaig fer un gest cap al senyor que s'escagassava dels plors. Mon pare havia estat feixista dels primers, esquadrista. I dels feixistes sicilians en sabia tota la vida i miracles. El va guaitar un moment.
-Sí -va dir-. És l'assassí.

Andrea Camilleri Sense títol. traducció d'Anna Casassas. Barcelona: Edicions 62, 2007. Pgs 7-10

Enllaços:
Andrea Camilleri
vigata.org
cromets1:00 p. m.
 


Dimecres, 27 de desembre

Nocilla Dream

Agustín Fernández Mallo

nocilla dream Hace mucho tiempo [tanto que parecen siglos] hubo un escritor muy importante y famoso llamado Italo Calvino que nos invitó a pensar una ciudad muy bella constituida únicamente por sus canalizaciones de agua. Una maraña de tuberías que [según Italo Calvino] partiendo del suelo suben verticales por lo que serían los edificios, para ramificarse horizontalmente en cada planta en la que se hallaría cada piso. Al final de las tuberías pueden verse lavabos blancos, duchas y bañeras donde inocentemente mujeres disfrutan porque sí del agua. La explicación [según Italo Calvino] es que esas mujeres son ninfas que encontraron en estas tuberías el medio óptimo para desplazarse y así vivir sin obstáculos en su natural acuático medio. A lo que no nos invitó fue a pensar que dentro de cada uno de nosotros existe otra ciudad si cabe aún más compleja; el sistema de venas, vasos y arterias por las que circula el torrente sanguíneo, una ciudad que no posee ni grifos, ni aberturas, ni desagües, sólo un canal sin fin cuya circularidad y constante retorno consolida un "yo" con el que salvamos de la fatal dispersión de nuestra identidad en el Universo. Un desierto que no avanza, un tiempo mineralizado y detenido llevamos dentro. De ahí que el "yo" consista en una hipótesis inamovible que al nacer se nos asigna y que hasta el final sin éxito intentamos resolver.

Agustín Fernández Mallo. Nocilla Dream.. Candaya Narrativa 6. 226(pgs 37-38)

cromets3:23 p. m.
 


Dissabte, 10 de desembre

El teló

Milan Kundera

 ProustM'han mort la meva Albertine

De la generació deu anys més gran que jo, Ivan Blatny ( mort des de fa temps) és el poeta que vaig admirar des dels meu catorze anys. En un dels seus reculls, hi havia un vers que es repetia sovint, amb un nom de dona: "Albertinko, ty", que vol dir: "Albertine, tu". Era una al·lusió a l'Albertine de Proust, és clar. Aquest nom es va convertit per a mi, adolescent, en el més embriagador de tots els noms femenins.

De Proust, llavors només en coneixia els lloms d'una veintena de voluns d' A la recerca del temps perdut en traducció txeca, arrenglerats a la biblioteca d'un amic. Gràcies a Blatny, gràcies al seu "Albertinko, ty", un dia m'hi vaig capbussar. Quan vaig arribar a les Joves noies en flor, l'Albertine de Proust es va confondre, imperceptiblement, amb l'Albetine del meu poeta.

Els poetes txecs adoraven l'obra de Proust però no en coneixien la biografia. Ivan Blatny tampoc no la coneixia. I a més a més va ser prou tard que jo mateix vaig perdre el privilegi d'aquesta ignorància quan vaig sentir a dir que Albertine havia estat inspirada per un home, un amor de Proust.

Però, ¡Què m'expliquen, ara! Inspirada per aquest o aquesta, ¡Albertine és Albertine, i basta! ¡una novel·la és el fruit d'una alquímia que tranforma una dona en home, un home en dona, el fang en or, una anècdota en drama! ¡És aquesta divina alquímia el que crea la força de tot novel·lista, el secret, l'esplendor del seu art!

Res a fer; per més que vulgui considerar Albertine com una dona de les més inoblidables, d'ençà que em van dir a cau d'orella que el seu model era un home, aquesta informació inútil es va instal·lar al meu cap com un virus enviat al programari d'un ordinador. Un mascle es va ficar entre Albertine i jo, en trastorna la imatge, fa sabotatge a la seva feminitat, un moment la veig amb uns pits bonics i després amb un pit pla, i un bigoti li apareix sobre la tendra pell de la cara.

M'han mort la meva Albertine. I penso en les paraules de Flaubert: "L'artista ha de fer creure a la posteritat que no ha viscut." Cal comprendre ben bé el sentit d'aquesta frase: el que novel·lista vol protegir en primer lloc, no és pas ell, sinó Albertine i madame Arnoux.

El veredicte de Marcel Proust

En A la recerca del temps perdut, Proust no pot ser més clar: "En aquesta novel·la (...) no hi ha ni un fet que no sigui fictici, (...) no hi ha ni un sol personatge "en clau". Per més estretament lligada al vida del seu autor que estigui, la novel·la de Proust es troba, sense equívoc, a l'altra banda de l'autobiografia; no hi ha en l'autor cap intencionalitat autobiogràfica; no l'ha escrit per parlar de la seva vida, sinó per il·luminar als ulls dels lectors la vida d'ells: "cada lector, és, quan llegeix, el propi lector de si mateix. L'obra de l'escriptor sols és una mena d'instrument òptic que ell ofereix al lector a fi de premetre-li discernir el que, sense aquest llibre, no hauria vist per ell mateix. El reconeixement en si mateix, per part del lector, del que diu el llibre és la prova de la seva veritat..." Aquestes frases de Proust no defineixen pas el sentit de la novel·la proustiana; defineixen el sentit de la novel·la en general"

Milan Kundera, El teló. . Traducció Xavier Lloveras. Editorial tusquest editors. (pgs 112-115).

enllaços:
Proustian boudoir
Marcel Proust o la novel.la de la esccritura
Flaubert, correspondance
Flaubert, obres online
cromets6:34 a. m.
 


Dilluns, 31 d'octubre

Ian McEwan: "Saturday"

Saturday Quan arriba al primer pis, s'atura un moment a la porta de la biblioteca, l'habitació més imposant de la casa, atret momentàniament per la manera en què el sol que es filtra a través de les altes cortines de gasa de color de civada omple l'habitació d'una llum seriosa, marró i llibresca. La seva ambició és passar-se caps de setmanes sencers allà dins, escarxofat en un dels sofàs Knole, amb una cafetera al costat, llegint una obra mestra d'alt nivell, potser traduïda. No té cap llibre en particular al cap. Pensa que no estaria malament saber què significa, què vol dir la Daisy quan parla de geni literari. Ell no està segur d'haver-ho experimentat de primera mà, malgrat diversos intents. Fins i tot dubta de la seva existència. Però el seu temps lliure sempre està fragmentat, no solament per encàrrecs i obligacions familiars i esports, sinó pel desassossec que provoquen aquestes illes setmanals de llibertat. No vol passar-se els dies de festa estirat, o ni tan sols assegut. En realitat, no vol ser un espectador d'altres vides, de vides imaginàries, tot i que les darreres hores ha dedicat una quantitat de minuts poc habitual a mirar per la finestra de l'habitació. I no li interessa gaire la reinvenció del món; ell en vol l’explicació. Els temps que vivim ja són prou estranys, ¿per què inventar res? No sembla tenir prou dedicació per llegir gaire llibres fins al final. Només a la feina és decidit; l'oci l'impacienta. El sorprèn el que la gent diu que fa en el temps lliure, que dediquin quatre o cinc hores a mirar la televisió per mantenir la mitjana nacional. Durant una pausa en una operació la setmana passada -el micro-doppler va fallar i van haver d'anar a buscar-ne un a un altre quiròfan-, Jay Strauss es va aixecar de davant del monitor i dels dials i, estirant els braços i badallant, li va dir que s'havia quedat despert fins molt tard per acabar una novel·la de vuit-centes pàgines d'algun nou prodigi americà. Perowne va quedar impressionat, i preocupat: ¿li faltava serietat, a ell?

De fet, sota la direcció de la Daisy, en Henry havia llegit de dalt a baix Anna Karenina i Madame Bovary, dues obres mestres reconegudes. A costa d'alentir els seus processos mentals i de moltes hores del seu valuós temps, es va endinsar en les diferents complexitats d'aquestes sofisticades històries. ¿Què li va quedar, després de tot? Que l'adulteri és comprensible però erroni, que les dones del segle XIX ho passaven malament, que Moscou, el camp rus i la França provincial d'altres temps eren tal com els descrivien els llibres. Si, com deia la Daisy, el geni es troba en el detall, no el va commoure. Els detalls eren interessants i prou convincents, però si ets una mica observador i tens la paciència d'escriure-ho tot, segurament no era tan difícil d'explicar. Aquests llibres eren producte d'una acumulació constant i ben treballada.

Com a mínim tenien la virtut de representar una realitat física reconeixible, cosa que no es podia dir dels anomenats realistes màgics que la Daisy va optar per estudiar l'últim any de carrera. ¿Què feien aquells autors prestigiosos -homes i dones madurs del segle XX-, concedint poders sobrenaturals als seus personatges? Mai no va aconseguir acabar ni una sola d'aquelles empipadores fabulacions escrites per a adults, no per a nens. En més d'una, els protagonistes naixien amb ales o els en sortien: un símbol, en paraula de la Daisy, de la seva naturalesa liminar; aprendre a volar es convertia en la metàfora d'una aspiració pura. A d'altres els era concedit un sentit d'olfacte màgic, o queien d'un avió que volava alt i no es feien mal. Un visionari va veure a través del vidre d'un pub, unes setmanes després de néixer, com els seus pares parlaven de la possibilitat d'avortar.

Un home que intenta reduir les misèries de ments defectuoses reparant cervells no té més remei que respectar el món material, els seus límits, i el que pot contenir: la consciència, res més. No és un article de fe per part seva, sinó que és un fet quotidià: el pensament és el que el cervell, pura matèria, produeix. Si això és digne de respecte, també mereix curiositat; el repte hauria de ser el que és real, no el que és màgic. La llista de lectures va convèncer Perowne que allò sobrenatural era el recurs d'una imaginació insuficient, un deixament de les obligacions, una evasió infantil de les dificultats i meravelles de la realitat, de l'exigent recreació del que és plausible.

«No més tambors de nans màgics -li va suplicar per carta després de comunicar-li la seva opinió. Sisplau, prou de fantasmes, àngels, dimonis o metamorfosis. Quan pot passar de tot, res no té gaire importància. Per mi tot és kitsch».
«Mira que ets simple -el va renyar ella en una postal-, sembles un nen repel·lent. Això és literatura, no física!».
Mai no havien tingut cap de les seves freqüents discussions per correu. Ell li va escriure:
«Això diga-ho als teus Flaubert i Tolstoi. No hi ha un sol ésser humà alat entre ells!».

Ella va contestar immediatament: «Fes una ullada a Madame Bovary (a continuació hi havia una sèrie de referències de pàgines). Flaubert advertia al món contra la gent precisament com tu» -les tres darreres paraules molt subratllades.

Fins ara, les llistes de lectura de la Daisy l'han convençut que la ficció té massa defectes humans, fa moltes digressions i és massa insegura per inspirar meravella davant la magnificència de l'enginy humà, de la consecució sorprenent de l'impossible. Potser només la música posseeix una puresa així. Per damunt de tots els altres, ell admira Bach, sobretot la música de teclat; ahir va escoltar les dues Partitas al quiròfan mentre treballava en l'astrocitoma de l'Andrea. I després hi ha els sospitosos habituals: Mozart, Beethoven, Schubert. Els seus ídols de jazz: Evans, Davis, Coltrane. Cézanne, entre diversos pintors, determinades catedrals que Henry havia visitat a les vacances. A banda de les arts, la seva llista de consecucions sublims inclouria la teoria general d’Einstein, les matemàtiques del quan va estudiar breument als vint anys. Hauria de fer aquesta llista, decideix mentre baixa l’ampla escala de pedra fins a la planta baixa, encara que ho sap que no ho farà mai. Una obra que no es pot imaginar de cap manera arribar a fer, que exhibeix un element implacable, gairebé inhumà, de perfecció continguda. La idea de la Daisy, que la gent no pot viure sense històries, simplement no és veritat. Ell n’és la prova vivent.

Ian McEwan . Dissabte. Editorial Anagrama. Empúries. Traducció Dolors Udina (pags 78-81)

més enllaços : Ian McEwan

cromets2:03 a. m.
 


Divendres, 6 d'octubre

To be or not to be: H. Neville/W. Shakespeare


The truth will out Vilaweb. Shakespeare potser no va escriure les seves obres

Polèmica a Anglaterra per un llibre que les atribueix a Henry Neville
Els cercles culturals anglesos viuen una gran polèmica. El 25 d'octubre apareixerà un llibre escrit per Brenda James i William Rubinstein, titulat The Truth Will Out. Setmanes abans de l'aparició, el volum ha aixecat una gran polseguera, arran d'un seguit d'articles de premsa que n'expliquen la tesi: que Shakespeare no va escriure mai les obres que se li atribueixen, sinó Henry Neville. Una tesi sustentada amb proves importants.

Fa molts anys que els dubtes sobre qui és el veritable autor de les obres que s'atribueixen a Shakespeare són constants. Molts estudiosos les han atribuïdes a Francis Bacon o a alguns altres autors. I això tant per raons circumstancials com pel fet que Shakespeare va tenir una educació molt limitada i, en canvi, les seves obres revelen una enorme base de coneixements geogràfics, polítics i lingüístics, que ell no sembla que pogués tenir.

La tesi presentada ara per James i Rubinstein identifica el possible autor d'aquestes obres: sir Henry Neville. El cúmul de dades que aporten aquests autors, moltes de les quals desconegudes fins ara, dibuixen un paral·lelisme entre la vida de Neville i les obres de Shakespeare, amb coincidències més que significatives. Entre les proves que aporten hi ha esborranys de l'obra que acabà essent 'Enric VIII', escrits, inqüestionablement, per Neville.

Però com s'explica aquest greu error d'atribució? Doncs per una raó ben plausible, segons aquests autors. Henry Neville, un polític i diplomàtic de gran trajectòria intel·lectural, era un Plantagenet, és a dir membre de la dinastia competidora de la monarquia anglesa del moment. I un Plantagenet, a més, actiu. Que no podia pas publicar una obra com 'Ricard II' (que parla de la deposició del monarca) sense arriscar-se a unes represàlies molt greus, com la mort, per la seva condició d'aspirant al tron. Per això havia de cercar un intermediari que li permetés de desenvolupar les seves obres sense posar en perill la vida. I l'intermediari entre Shakespeare i Neville devia ser el comte de Southampton, un familiar de Neville, per a qui Shakespeare treballava.

Vilaweb /6-10-05

Enllaços a la notícia

bbc
Times
The independent
Is Sir Henry Neville the true author of Shakespeare's plays
Was it Sir Henry? That is the question
Is Shakespeare just much ado about nothing?

cromets12:37 p. m.
 


Dissabte, 19 de juny

"La guerra dels cornuts": El Guerra i pau català

Joan- Daniel Bezsonoff ens descobreix quina va ser la participació dels rossellonesos en la primera guerra mundial. Acompanyarem el seu protagonista, Alexandre Pagès, per les trinxeres franceses fins que cau ferit. El seguirem en la missió d'espionatge que el portarà a Barcelona, on serà testimoni dels somnis d'un grup de catalans que s'allistaran a la Legió estrangera amb l'esperança d'obtenir la Independència de Catalunya.
La guerra dels cornuts intenta explicar-nos les actuacions d'algunes les figures més destacades de la societat catalana d'aquell temps. I, com tota novel.la que vol entretenir el lector, hi ha també una història d'amor. La d'un rossellonès que ens recorda que fora de Catalunya també és parla català

"A cada moment, malgrat els meus esforços per passar desapercebut, em demanaven si era mallorquí. D'altres em feien del Pallars. Un cambrer del cafè Colón em va ofendre, complimentant-me per la qualitat del meu català. Si el català de l'Empordà ja es diferenciava bastant del nostre, el dialecte de la capital no deixava de sorprendre'm. Una minyona era una criada; un noi un minyó; les calces una peça de roba interior femenina, el bacallà la juliana. Quan parlaven de la jove, pensaven en la nora i no en la promesa. Un bordegàs no designava un bastard... De fet, tret de qualques erudits i de tres capellans, el Rosselló només els evocava una artèria de l'Eixemple. Ara bé, la gent em tractava amb una amabilitat "preferencial", fent-me sentir que jo era un foraster, un cosí de província que tornava a tenir relacions amb la família..."

Joan- Daniel Bezsonoff. La guerra dels cornuts. Ed Empúries. Pag 71

començament de la novel·la

cromets12:41 p. m.