notes de color

Dilluns, 31 d'octubre

Ian McEwan: "Saturday"

Quan arriba al primer pis, s'atura un moment a la porta de la biblioteca, l'habitació més imposant de la casa, atret momentàniament per la manera en què el sol que es filtra a través de les altes cortines de gasa de color de civada omple l'habitació d'una llum seriosa, marró i llibresca. La seva ambició és passar-se caps de setmanes sencers allà dins, escarxofat en un dels sofàs Knole, amb una cafetera al costat, llegint una obra mestra d'alt nivell, potser traduïda. No té cap llibre en particular al cap. Pensa que no estaria malament saber què significa, què vol dir la Daisy quan parla de geni literari. Ell no està segur d'haver-ho experimentat de primera mà, malgrat diversos intents. Fins i tot dubta de la seva existència. Però el seu temps lliure sempre està fragmentat, no solament per encàrrecs i obligacions familiars i esports, sinó pel desassossec que provoquen aquestes illes setmanals de llibertat. No vol passar-se els dies de festa estirat, o ni tan sols assegut. En realitat, no vol ser un espectador d'altres vides, de vides imaginàries, tot i que les darreres hores ha dedicat una quantitat de minuts poc habitual a mirar per la finestra de l'habitació. I no li interessa gaire la reinvenció del món; ell en vol l’explicació. Els temps que vivim ja són prou estranys, ¿per què inventar res? No sembla tenir prou dedicació per llegir gaire llibres fins al final. Només a la feina és decidit; l'oci l'impacienta. El sorprèn el que la gent diu que fa en el temps lliure, que dediquin quatre o cinc hores a mirar la televisió per mantenir la mitjana nacional. Durant una pausa en una operació la setmana passada -el micro-doppler va fallar i van haver d'anar a buscar-ne un a un altre quiròfan-, Jay Strauss es va aixecar de davant del monitor i dels dials i, estirant els braços i badallant, li va dir que s'havia quedat despert fins molt tard per acabar una novel·la de vuit-centes pàgines d'algun nou prodigi americà. Perowne va quedar impressionat, i preocupat: ¿li faltava serietat, a ell?

De fet, sota la direcció de la Daisy, en Henry havia llegit de dalt a baix Anna Karenina i Madame Bovary, dues obres mestres reconegudes. A costa d'alentir els seus processos mentals i de moltes hores del seu valuós temps, es va endinsar en les diferents complexitats d'aquestes sofisticades històries. ¿Què li va quedar, després de tot? Que l'adulteri és comprensible però erroni, que les dones del segle XIX ho passaven malament, que Moscou, el camp rus i la França provincial d'altres temps eren tal com els descrivien els llibres. Si, com deia la Daisy, el geni es troba en el detall, no el va commoure. Els detalls eren interessants i prou convincents, però si ets una mica observador i tens la paciència d'escriure-ho tot, segurament no era tan difícil d'explicar. Aquests llibres eren producte d'una acumulació constant i ben treballada.

Com a mínim tenien la virtut de representar una realitat física reconeixible, cosa que no es podia dir dels anomenats realistes màgics que la Daisy va optar per estudiar l'últim any de carrera. ¿Què feien aquells autors prestigiosos -homes i dones madurs del segle XX-, concedint poders sobrenaturals als seus personatges? Mai no va aconseguir acabar ni una sola d'aquelles empipadores fabulacions escrites per a adults, no per a nens. En més d'una, els protagonistes naixien amb ales o els en sortien: un símbol, en paraula de la Daisy, de la seva naturalesa liminar; aprendre a volar es convertia en la metàfora d'una aspiració pura. A d'altres els era concedit un sentit d'olfacte màgic, o queien d'un avió que volava alt i no es feien mal. Un visionari va veure a través del vidre d'un pub, unes setmanes després de néixer, com els seus pares parlaven de la possibilitat d'avortar.

Un home que intenta reduir les misèries de ments defectuoses reparant cervells no té més remei que respectar el món material, els seus límits, i el que pot contenir: la consciència, res més. No és un article de fe per part seva, sinó que és un fet quotidià: el pensament és el que el cervell, pura matèria, produeix. Si això és digne de respecte, també mereix curiositat; el repte hauria de ser el que és real, no el que és màgic. La llista de lectures va convèncer Perowne que allò sobrenatural era el recurs d'una imaginació insuficient, un deixament de les obligacions, una evasió infantil de les dificultats i meravelles de la realitat, de l'exigent recreació del que és plausible.

«No més tambors de nans màgics -li va suplicar per carta després de comunicar-li la seva opinió. Sisplau, prou de fantasmes, àngels, dimonis o metamorfosis. Quan pot passar de tot, res no té gaire importància. Per mi tot és kitsch».
«Mira que ets simple -el va renyar ella en una postal-, sembles un nen repel·lent. Això és literatura, no física!».
Mai no havien tingut cap de les seves freqüents discussions per correu. Ell li va escriure:
«Això diga-ho als teus Flaubert i Tolstoi. No hi ha un sol ésser humà alat entre ells!».

Ella va contestar immediatament: «Fes una ullada a Madame Bovary (a continuació hi havia una sèrie de referències de pàgines). Flaubert advertia al món contra la gent precisament com tu» -les tres darreres paraules molt subratllades.

Fins ara, les llistes de lectura de la Daisy l'han convençut que la ficció té massa defectes humans, fa moltes digressions i és massa insegura per inspirar meravella davant la magnificència de l'enginy humà, de la consecució sorprenent de l'impossible. Potser només la música posseeix una puresa així. Per damunt de tots els altres, ell admira Bach, sobretot la música de teclat; ahir va escoltar les dues Partitas al quiròfan mentre treballava en l'astrocitoma de l'Andrea. I després hi ha els sospitosos habituals: Mozart, Beethoven, Schubert. Els seus ídols de jazz: Evans, Davis, Coltrane. Cézanne, entre diversos pintors, determinades catedrals que Henry havia visitat a les vacances. A banda de les arts, la seva llista de consecucions sublims inclouria la teoria general d’Einstein, les matemàtiques del quan va estudiar breument als vint anys. Hauria de fer aquesta llista, decideix mentre baixa l’ampla escala de pedra fins a la planta baixa, encara que ho sap que no ho farà mai. Una obra que no es pot imaginar de cap manera arribar a fer, que exhibeix un element implacable, gairebé inhumà, de perfecció continguda. La idea de la Daisy, que la gent no pot viure sense històries, simplement no és veritat. Ell n’és la prova vivent.

Ian McEwan . Dissabte. Editorial Anagrama. Empúries. Traducció Dolors Udina (pags 78-81)

més enllaços : Ian McEwan