Dissabte, 10 de desembre
El teló
Milan Kundera
M'han mort la meva AlbertineDe la generació deu anys més gran que jo, Ivan Blatny ( mort des de fa temps) és el poeta que vaig admirar des dels meu catorze anys. En un dels seus reculls, hi havia un vers que es repetia sovint, amb un nom de dona: "Albertinko, ty", que vol dir: "Albertine, tu". Era una al·lusió a l'Albertine de Proust, és clar. Aquest nom es va convertit per a mi, adolescent, en el més embriagador de tots els noms femenins.
De Proust, llavors només en coneixia els lloms d'una veintena de voluns d' A la recerca del temps perdut en traducció txeca, arrenglerats a la biblioteca d'un amic. Gràcies a Blatny, gràcies al seu "Albertinko, ty", un dia m'hi vaig capbussar. Quan vaig arribar a les Joves noies en flor, l'Albertine de Proust es va confondre, imperceptiblement, amb l'Albetine del meu poeta.
Els poetes txecs adoraven l'obra de Proust però no en coneixien la biografia. Ivan Blatny tampoc no la coneixia. I a més a més va ser prou tard que jo mateix vaig perdre el privilegi d'aquesta ignorància quan vaig sentir a dir que Albertine havia estat inspirada per un home, un amor de Proust.
Però, ¡Què m'expliquen, ara! Inspirada per aquest o aquesta, ¡Albertine és Albertine, i basta! ¡una novel·la és el fruit d'una alquímia que tranforma una dona en home, un home en dona, el fang en or, una anècdota en drama! ¡És aquesta divina alquímia el que crea la força de tot novel·lista, el secret, l'esplendor del seu art!
Res a fer; per més que vulgui considerar Albertine com una dona de les més inoblidables, d'ençà que em van dir a cau d'orella que el seu model era un home, aquesta informació inútil es va instal·lar al meu cap com un virus enviat al programari d'un ordinador. Un mascle es va ficar entre Albertine i jo, en trastorna la imatge, fa sabotatge a la seva feminitat, un moment la veig amb uns pits bonics i després amb un pit pla, i un bigoti li apareix sobre la tendra pell de la cara.
M'han mort la meva Albertine. I penso en les paraules de Flaubert: "L'artista ha de fer creure a la posteritat que no ha viscut." Cal comprendre ben bé el sentit d'aquesta frase: el que novel·lista vol protegir en primer lloc, no és pas ell, sinó Albertine i madame Arnoux.
El veredicte de Marcel Proust
En A la recerca del temps perdut, Proust no pot ser més clar: "En aquesta novel·la (...) no hi ha ni un fet que no sigui fictici, (...) no hi ha ni un sol personatge "en clau". Per més estretament lligada al vida del seu autor que estigui, la novel·la de Proust es troba, sense equívoc, a l'altra banda de l'autobiografia; no hi ha en l'autor cap intencionalitat autobiogràfica; no l'ha escrit per parlar de la seva vida, sinó per il·luminar als ulls dels lectors la vida d'ells: "cada lector, és, quan llegeix, el propi lector de si mateix. L'obra de l'escriptor sols és una mena d'instrument òptic que ell ofereix al lector a fi de premetre-li discernir el que, sense aquest llibre, no hauria vist per ell mateix. El reconeixement en si mateix, per part del lector, del que diu el llibre és la prova de la seva veritat..." Aquestes frases de Proust no defineixen pas el sentit de la novel·la proustiana; defineixen el sentit de la novel·la en general"
Milan Kundera, El teló. . Traducció Xavier Lloveras. Editorial tusquest editors. (pgs 112-115).
enllaços:
Proustian boudoir
Marcel Proust o la novel.la de la esccritura
Flaubert, correspondance
Flaubert, obres online