Dimarts, 28 d'agost
Andrea Camilleri: "Sense Títol"(Privo di titolo)
L'assassíCap a mig abril del 1941, el professor de formació de l'esperit militar de l'institut «Empèdocles» de Giurgenti, advocat Francesco Mormino, va començar, prèvia autorització del senyor director, és clar, a rodar classe per classe per explicar-nos a tots els alumnes (jo llavors feia primer), el com i el perquè del gran aplec de joves feixistes que havia de fer-se a Caltanissetta el 21 d'aquell mes.
I corrien veus que en aquell aplec també hi participarien mosses italianes del moviment de totes les altres províncies.
A la nostra classe, el professor advocat Monnino s'hi va presentar a mig matí i va interrompre una terrible prova de grec. Per això tota la classe el va rebre a peu dret, el va saludar a la romana i li va dedicar un aplaudiment alliberador espontani.
Anava de civil, però duia la camisa negra. Quinquagenari, robust, amb la closca com una bola de billar, solia posar-se les mans als malucs i quan no parlava es gronxava endavant i endarrere tirant la barbeta endavant igual que solia fer Benito Mussolini. Tenia fama de ser un gran poeta i era cosa sabuda que un poema seu de dos mil versos, titulat ¡Duce!, l'havien comprat, per ordre del Secretari Federal, totes les biblioteques escolars i totes les cases del moviment de la província.
Amb elocució tribunalícia i emocionada, el professor de formació de l'esperit militar ens va explicar que ens hauríem de desplaçar a Caltanissetta per retre homenatge a l'únic màrtir feixista italià, Gigino Gattuso, en el vintè aniversari del seu sacrifici suprem.
En realitat, aquest Gigino havia mort, als divuit anys, per les pistoletades d'un sanguinari comunista, del qual el professor es va negar a pronunciar el nom per no empastifar-se la boca, un 24 d'abril, però la manifestació s'havia avançat per fer-la coincidir amb el dia 21, diada de la commemoració del naixement de Roma i festa nacional.
L'advocat Morrnino només ens va donar detalls molt escadussers sobre aquell noi poc més gran que nosaltres, que s'havia immolat per l'afirmació de l'Ideal.
Ens va dir que havia estat un estudiant de bona famí1ia que s'havia afiliat amb empenta a la «Lliga antibolxevic» d'Antonio D'Oro, que posteriorment havia de fer carrera entre els jerarques del partit. El joveníssim Gigino, sempre a primera fila per combatre els socialistes i les seves sinistres trames antipatriòtiques, dia rere dia es va configurar, pel seu entusiasme, per la seva dedicació, pel seu valor, per la seva fe indòmita, com un adversari perillós que calia eliminar. I de fet va ser eliminat d'una pistoletada al cap per un capitost socialista, fundador a Caltanissetta de la secció comunista. ¿Per què malgastar més saliva per descriure l'innoble i sanguinari homicida? ¿No s'havia retratat tot sol un individu que havia fundat una secció del partit comunista? I per això mateix: el professor advocat no va anar més enllà. Tenia altres urgències.
-Ara us llegiré -va dir- un breu poema que he escrit en memòria del màrtir.
La lectura del poema va durar una horeta escassa. Desgraciadament només en recordo el primer vers:
O tu, de nostra terra,jove plançó...
Quan va saber que havíem d'anar-hi en tren, la mare es va anguniexar.
Era temps de guerra i de tant en tant alguna formació de caces bombarders anglesos, provinent de Malta, venia a metrallar qualsevol cosa que es mogués per carreteres, camins o vies.
El pare podríem dir que la va calmar, li va dir que aquell dia ell potser també tindria un reunió de feina a Caltanissetta, i que al final de l'aplec passaria a recollir-me i em tomaria amb el seu cotxe.
Els que érem de Porto Empedocle vam anar fins a Giurgenti amb el cotxe de línia, com fèiem cada matí per anar a escola. Tots dúiem l'uniforme blau marí de mariners feixistes.
A Giurgenti vam agafar un tren especial que en dues hores ens va dur a Caltanissetta: vam passar el viatge cantant, esbatussant-nos i tirant escopinades.
«Disciplina! Disciplina!», bramava el professor de formació de l'esperit militar, aquest dia guarnit de dalt a baix amb l'uniforme.
Però no se l'escoltava ni déu. Quan vam ser a Caltanissetta, el passeig de Vittorio Emanuele ja era ple de gom a gom de feixistes i mosses italianes. Era impossible arribar a la placeta on s'alçava el monument en memòria del màrtir: un sòcol rectangular de marbre amb un gran feix lictori al damunt.
Magnífica obra de l'escultor camarada Meschino.
Ens van situar al començament d'un carrer que donava a la placeta: d'allà no podíem veure res de res, però podíem sentir els discursos a través dels altaveus.
Entre tot aquell gris verdós, els nostres uniformes blaus des- tacaven força.
Quan ja feia mitja hora ben bona que parlava un jerarca, interromput cada tres paraules pels aplaudiments, pels «visca, visca, amunt», per cors apassionats («Duce, Duce, Duce»), vaig adonar-me que no em podia aguantar més. Era un problema de pes, no em podia abaixar la bragueta dels pantalons de mariner i fer-me'l allà mateix, enmig dels meus companys. Em vaig començar a apartar cap a un portal buit sense cridar l'atenció, hi vaig arribar, hi vaig entrar, vaig fer les meves necessitats, i vaig tornar a fora per dirigir-me de nou al meu lloc.
Però quan passava per davant d'un altre portal, vaig veure una cosa que primer no m'hi havia fixat.
Sobre una caixa de fusta, per poder veure el que passava a la plaça del monument, mig a dins i mig a fora del portal, hi havia un home d'uns cinquanta anys, tot vestit de negre, que tenia un mocador arrugat a la mà i de tant en tant s'hi eixugava els ulls. Plorava. I no era un plor ofegat, no, era un plor violent i desesperat que li agafava a estropades, que li feia vinclar el pit, plegar-se d'espatlles, tapar-se la cara amb totes dues mans. Feia uns sanglots que semblaven un atac de tos de gos rabiosa i incontrolable.
Vaig quedar convençut que aquell home endolat era un parent de prop del màrtir.
Però llavors ¿per què no s'estava a primera fila amb els altres de la família?
Em vaig quedar encantat guaitant-lo, sense poder-me bellugar.
Trobava que aquell plor sense fre en un home gran era una cosa que ofenia i feia llàstima alhora, tant que se'm va fer un nus a la boca de l'estómac.
Just en aquell moment vaig sentir una mà a l'espatlla. Era el pare que em venia a buscar.
-Som-hi.
-Però papa l'aplec no s'ha acabat! -Som-hi t'he dit.
El pare estava nerviós i, es veia d'una hora lluny, la cerimònia no li venia de gust.
-Papa -vaig preguntar-, ¿que el coneixes aquell home?
I vaig fer un gest cap al senyor que s'escagassava dels plors. Mon pare havia estat feixista dels primers, esquadrista. I dels feixistes sicilians en sabia tota la vida i miracles. El va guaitar un moment.
-Sí -va dir-. És l'assassí.
Andrea Camilleri Sense títol. traducció d'Anna Casassas. Barcelona: Edicions 62, 2007. Pgs 7-10
Enllaços:
Andrea Camilleri
vigata.org